El fariseu i el publicà

Pregària de Taizé - Parròquia a Sarrià, 11 de març de 2013

Lc 18, 9-14

A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola. Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo." Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador." Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

Cant: Bleibet hier

PARADIGMA DE L’ORACIÓ

Aquesta és per mi una paràbola que veig com la inquietant agulla d’una balança que pot mesurar la nostra oració. Quan l’acabo de llegir, el primer pensament que em ve és que jo no em considero com aquest fariseu, i el rebutjo per superb i orgullós. Em sento més proper al publicà i considero que la meva pregària és més humil. Però si em mantinc en aquest pensament, de seguida sorgeix l’interrogant: no estic començant a semblar-me al fariseu? Hi ha el perill de caure en la seva posició si crec que prego bé i em limito a contemplar-me en la meva fe; o si no veig més enllà de mi mateix, o solament sé agrair la sort que tinc.

Necessitem reconèixer les nostres limitacions i ser conscients de l’esforç que hem de fer per a superar-les. Però si ho fem així no ha de ser només per a sentir-nos bons davant Déu, si no per a ser-ho envers els altres. És evident que hem d’agrair tot allò que ens passa i tot el que de bo podem fer, però sin ens quedem aquí no serem més que, com diu Sant Pau, “una esquella sorollosa o un címbal estrident”; no serem més que el fariseu que només pensa en sí mateix. Hem de pregar demanant per ser millors, però no per al nostre benefici, si no per als altres: estimant més, ajudant més, comprenent més, compartint més … … sabedors que mai podrà haver-ne prou, que per bé que ho puguem fer sempre en podem fer més, molt més.

Déu ens mana construir un Regne d’Amor però aquest regne està fora de nosaltres, està en l’altre. Per això tota pregària nostra que no vagi més enllà d’un mateix pot pecar de farisea, pot ser erma si no ens prepara per estimar els altres, partint de la nostra limitació i amb la finalitat de superar-la.

Cant: Nada te turbe

PARADIGMA D’ACTITUD DAVANT ELS ALTRES

La paràbola representa un rebuig absolut a tota mena de menyspreu als altres, i aquest rebuig el podem concretar en dos idees: ni podem ser jutges de ningú ni ens podem considerar diferents als altres. El fariseu sembla dividir el món en dues parts, ell i la resta de la humanitat, quan dóna “gràcies per no ser com la resta dels homes”.

Pot ser natros no caiem en aquesta exageració però sí que ens equivoquem quan sovint emetem judicis generals sobre els que no són com nosaltres: sobre els que tenen una nacionalitat diferent, parlen altres llengües, no tenen cap creença religiosa, o creuen en un Déu diferent, o formen part d’associacions o moviments diferents, o tenen altres pensaments polítics, o son d’altres classes socials...

I també ens equivoquem quan mostrem el nostre menyspreu respecte de persones concretes, “jo no sóc com aquest publicà”; perquè quan ho fem, per molt que puguem conèixer-la, mai no tindrem tots els elements necessaris per a saber la seva veritable historia.

I quan fem aquests judicis, generals o concrets, ens apartem de Déu perquè ens allunyem dels seus fills, dels nostres germans.

I tampoc fem bé quan ens considerem diferents dels altres.

A vegades sembla que estem obligats a ser-ho, a distingir-nos, a ser originals, a marcar diferències.

I en realitat ens oblidem que tots formem part d’una gran fraternitat: la dels homes i dones de tot el món, on tots som justos i pecadors, originals i vulgars, únics i prescindibles.

En la nostra relació amb Déu, cada un de nosaltres sí que ens podem considerar individualment; però en la nostra relació amb els altres no som més que ningú, som iguals a tots.

I aquesta consideració d’igualtat ens obliga a callar abans que a criticar, a comprendre abans que a jutjar, a ajudar abans que a sancionar, a aprendre abans que ensenyar …

I si ens sabem partícips d’una única comunitat també així ens hauríem de comportar amb el nostre entorn, amb la natura que ens envolta, amb la creació: estem obligats a respectar-la perquè de tots és.

Cant: El Senyor

Miquel A. Campo Güerri.