Avui una presentació dedicada als mestres i professors
per la il·lusió i l'empenta amb que fan a la seva feina.
Bon cap de setmana.
Una abraçada,
Rafael i Maria Dolors
divendres, 19 de setembre del 2014
dissabte, 6 de setembre del 2014
Catalunya persisteix (Miquel Martí i Pol)
Us adjuntem una presentació amb un text basat en un poema d'en Miquel Martí i Pol que serà cantat a la propera Diada, per allò d'anar escalfant motors.
Les fotos són de la Cerdanya.
Les fotos són de la Cerdanya.
Si voleu escoltar la cançó:
o copieu i enganxeu l'enllaç en el vostre navegador: https://www.youtube.com/embed/QzLZCQmoUhY#t=17
Bon cap de setmana.
Una abraçada,
Rafael i Maria Dolors
dilluns, 1 de setembre del 2014
El fariseu i el publicà
Pregària de Taizé - Parròquia a Sarrià, 11 de març de 2013
Lc 18, 9-14
A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús
els proposà aquesta paràbola. Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu,
et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos,
adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns
que adquireixo." Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al
cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me
propici, que sóc un pecador." Jo
us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui
s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.
Cant: Bleibet hier
PARADIGMA DE L’ORACIÓ
Aquesta és
per mi una paràbola que veig com la inquietant agulla d’una balança que pot
mesurar la nostra oració. Quan l’acabo
de llegir, el primer pensament que em ve és que jo no em considero com aquest fariseu,
i el rebutjo per superb i orgullós. Em sento més proper al publicà i considero
que la meva pregària és més humil. Però si em mantinc
en aquest pensament, de seguida sorgeix l’interrogant: no estic començant a
semblar-me al fariseu? Hi ha el
perill de caure en la seva posició si crec que prego bé i em limito a contemplar-me
en la meva fe; o si no veig més enllà de mi mateix, o solament sé agrair la
sort que tinc.
Necessitem reconèixer
les nostres limitacions i ser conscients de l’esforç que hem de fer per a
superar-les. Però si ho fem així no ha de ser només per a sentir-nos bons davant
Déu, si no per a ser-ho envers els altres. És evident
que hem d’agrair tot allò que ens passa i tot el que de bo podem fer, però sin
ens quedem aquí no serem més que, com diu Sant Pau, “una esquella sorollosa o un címbal estrident”; no serem més
que el fariseu que només pensa en sí mateix. Hem de pregar demanant per ser millors,
però no per al nostre benefici, si no per als altres: estimant més, ajudant més,
comprenent més, compartint més … … sabedors que mai podrà haver-ne prou, que
per bé que ho puguem fer sempre en podem fer més, molt més.
Déu ens mana construir un Regne d’Amor però
aquest regne està fora de nosaltres, està en l’altre. Per això tota pregària nostra
que no vagi més enllà d’un mateix pot pecar de farisea, pot ser erma si no ens
prepara per estimar els altres, partint de la nostra limitació i amb la
finalitat de superar-la.
Cant: Nada te turbe
PARADIGMA D’ACTITUD DAVANT ELS ALTRES
La paràbola representa un rebuig absolut a
tota mena de menyspreu als altres, i aquest rebuig el podem concretar en dos
idees: ni podem ser jutges de ningú ni ens podem considerar diferents als altres. El fariseu sembla dividir el món en dues parts,
ell i la resta de la humanitat, quan dóna “gràcies per no ser com la resta dels
homes”.
Pot ser natros no caiem en aquesta exageració
però sí que ens equivoquem quan sovint emetem judicis generals sobre els que no
són com nosaltres: sobre els que tenen una nacionalitat diferent, parlen altres
llengües, no tenen cap creença religiosa, o creuen en un Déu diferent, o formen
part d’associacions o moviments diferents, o tenen altres pensaments polítics,
o son d’altres classes socials...
I també ens equivoquem quan mostrem el
nostre menyspreu respecte de persones concretes, “jo no sóc com aquest publicà”;
perquè quan ho fem, per molt que puguem conèixer-la, mai no tindrem tots els elements
necessaris per a saber la seva veritable historia.
I quan fem aquests judicis, generals o
concrets, ens apartem de Déu perquè ens allunyem dels seus fills, dels nostres germans.
I tampoc fem bé quan ens considerem diferents
dels altres.
A vegades sembla que estem obligats a ser-ho,
a distingir-nos, a ser originals, a marcar diferències.
I en realitat ens oblidem que tots formem part
d’una gran fraternitat: la dels homes i dones de tot el món, on tots som justos
i pecadors, originals i vulgars, únics i prescindibles.
En la nostra relació amb Déu, cada un de
nosaltres sí que ens podem considerar individualment; però en la nostra relació
amb els altres no som més que ningú, som iguals a tots.
I aquesta consideració d’igualtat ens
obliga a callar abans que a criticar, a comprendre abans que a jutjar, a ajudar
abans que a sancionar, a aprendre abans que ensenyar …
I si ens sabem partícips d’una única
comunitat també així ens hauríem de comportar amb el nostre entorn, amb la
natura que ens envolta, amb la creació: estem obligats a respectar-la perquè de
tots és.
Cant: El Senyor
Miquel A. Campo Güerri.
El llevat
Pregària de Taizé - Parròquia a Sarrià, 25 de març de 2013
Introducció
Jesús
desprès de explicar diverses paràboles com la del gra de mostassa va explicar
la paràbola del llevat. Agafa els exemples de la vida quotidiana.
A Palestina, com en molts pobles del nostre país, el pa es feia a les cases,
tres mesures de farina era, la quantitat mitjana que es faria servir per coure
el pa d'una família nombrosa. Jesús va prendre aquesta imatge per explicar el
Regne de Déu, que probablement ha vist
fer moltes vegades a la seva mare. El
llevat era senzillament un tros de la massa de la fornada anterior, que s'havia
fermentat totalment
La Paraula de Déu que
escoltarem ara és tan curta que si ens
descuiden casi no ens assabentem del que diu o del que ens vol dir. A vegades,
Déu passa pel nostre costat i estem distrets. Avui, no!!!!
Mt 13, 33 --
Els digué una altra paràbola:
--Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una
dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar.
digué encara:
--A què compararé el Regne de Déu? 21 És com el
llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la
pasta va fermentar.
Cant : El alma que anda en amor
Jesús
compara, que el regne de Déu és com
el llevat i la farina com el món, llavors el Regne de
Déu és introduït al món. A la idea
de creixement s'afegeix ara la de canvi per dins.
El que acull el Regne no s'ha de separar de la resta de la humanitat, per immadura que estigui. Però ha de tenir força interior, llavors, s’obrarà el prodigi de canviar la massa amorfa en bon pa de bon blat.
Escoltar la
paraula de Déu: silenci
A què compararé el Regne de Déu? 21 És com el
llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la
pasta va fermentar.
Un
esser viu tan petit i amb tanta força!!. És la tònica de Déu, lo petit, el que no conta, allò que
és insignificant, el que per al món no és important. Com nosaltres respecte a l’univers som un petit punt. Però per a Déu únic, única som obres d’art, ho has pensat???? Has pogut gaudir d’això???.
Som portadors d’aquest Regne de
Déu .
Cant: Beati voi poveri
Fem pregàries d’acció de gràcies
Fem junts la pregària que el mateix Jesús en va ensenyar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)